PAU MONSERRAT: LA MOROSITAT ASFIXIA LA LIQUIDITAT D’UNA EMPRESA

Segons el Ministeri d’Hisenda, i són dades corroborades per la patronal, un 44% de les clíniques veterinàries espanyoles estan en fallida tècnica. Encara que costi creure-ho, molts veterinaris que han muntat la seva clínica amb prou feines arriben a treure’s un sou d’1.000 euros. Els assalariats cobren 1270 €, la xifra més baixa de totes les titulacions professionals.
Si això fos poc, és un gremi on de part dels seus clients té la percepció que no s’hauria de pagar pels seus serveis, potser distorsionada pel fet que existeix la seguretat social en la medicina humana.

Entrevistem a Pau Monserrat, economista col·legiat núm. 618 del CEIB. Fundador del despatx d’advocats i economistes Futur Legal i professor associat d’Economia Financera en la UIB. Autor del llibre ‘La Banca Culpable’ i coautor de diverses obres de divulgació jurídica i econòmica.

• • Després de la greu crisi de la qual sembla que sortim tímidament, com afecta la morositat a qualsevol PIME?
  • PM-La morositat asfixia la liquiditat d’una empresa i, sense aquesta liquiditat, qualsevol negoci decau per molt bones perspectives que es tinguin. Moltes Pimes pensaven que l’important era vendre molt, a quants més clients millor. En canvi, l’important és cobrar, oferint béns i serveis de valor afegit que permetin marges suficients per fer rendible l’empresa. Amb la crisi i les dificultats dels consumidors per fer front als seus deutes, la morositat ha crescut. Un fenomen que no ha de distreure’ns d’una prioritat, en èpoques difícils i pròsperes: gestionar la morositat és una activitat empresarial que ha d’implementar-se de forma contínua i sistemàtica.
  • Què aconsellaries a les CCVV per evitar impagaments?
  • PM-En el despatx que vaig fundar al costat de l’advocada especialista en dret mercantil Cristina Borrallo, Futur Legal (Futurlegal.com), a més de demandes de clients afectats per les males pràctiques bancàries (participacions preferents, hipoteques multidivisa, clàusules hipotecàries abusives o comissions bancàries, entre altres serveis), també assessorem a petites i mitges empreses amb problemes de morositat. El primer consell que podem donar a les Pimes en general i als veterinaris en particular es refereix al treball previ que cal fer per prevenir, en la mesura del possible, la morositat dels clients: no hi ha venda sense cobrament del servei. Treballar sense cobrar no és treballar, és perdre el nostre temps. Per tant, hem d’implementar una política empresarial d’acceptació i denegació de clients, de selecció dels clients que volen i poden pagar (col·lectiu que pot ser beneficiaris de serveis de valor afegit com el pagament en diversos mesos o quotes fixes mensuals per cobrir manteniment i urgències veterinàries), dels clients que paguen però no amb la puntualitat que seria desitjable, però que al cap i a l’últim segueixen sent un col·lectiu al que prestar servei. La persona que ni paga al dia ni té una actitud de bon pagador, ha de ser descartat al primer impagament, que hauria de ser d’un import el més petit possible.
    És comú que els petits empresaris (i no tan petits) vegin la morositat com una dissort que els ha tocat sofrir, quan en realitat és un paràmetre més de la gestió empresarial. La mala sort influeix, però una alta morositat sempre té un factor de mala gestió empresarial: els pagaments i els cobraments són la sang del negoci. I no s’intoxiquen per casualitat. La profilaxi, com he explicat, és el primer pas a seguir en el protocol anti-morositat.
    Posar-se en mans de professionals, bàsicament d’un advocat expert en aquests temes, permet una taxa de recobrament molt més elevada, que cal valorar sobre la base de l’import i freqüència dels impagaments. Es comença per una gestió extrajudicial dels impagaments, per passar a la fase judicial quan l’import degut així ho recomana.
  • Tenint en compte que parlem de vides d’animals que són integrants d’una família, com pot un veterinari afrontar aquesta delicada situació, bregar amb l’injust IVA veterinari del 21% i sobreviure amb els seus reduïts marges “comercials”?
  • PM-Com a economista i amant dels animals, que els serveis professionals d’un veterinari tinguin un IVA del 21% en lloc del reduït o superreducido, em sembla una mostra més del lluny que està l’espècie humana en general i els nostres polítics en particular d’entendre la veritable relació entre l’espècie humana i els animals. De fet, fins a la forma de cridar a la relació em sembla equivocada: no som amos dels nostres animals, som els seus protectors. O protegits, en moltes ocasions. Quan les futures generacions mirin enrere, s’avergonyiran de com hem maltractat als animals.
    Quant als marges comercials, tenint en compte que és un mercat amb una demanda creixent, ja que a mesura que les civilitzacions avancen gasten més en la salut dels seus animals, es tracta d’aportar serveis de major valor afegit. Per exemple, ensenyant als humans com relacionar-se amb els seus animals, informació sobre els tractaments i formació. Molts clients no veuen en una clínica veterinària més que un lloc on portar als seus animals per vacunar i per a urgències. Cal oferir més als clients, que gastin en els seus animals per gust i no per obligació o necessitat, com a pansa avui dia.
  • Al no existir un equivalent a la Seguretat Social al món animal, es pot conciliar la tinença d’un animal domèstic amb l’elevadíssim cost de molts tractaments mèdics?
  • PM-Jo tinc tres cussetes i dos moixos, a més de tortugues d’aigua; sé el que costa que els meus companys estiguin sans. El cost dels tractaments mèdics està fora de l’abast de moltes famílies i és una vergonya que no hi hagi un sistema de salut animal a l’abast de tots. De moment, seria interessant que les pròpies associacions de veterinaris treballessin en algun tipus de solució temporal. Se m’ocorre, per exemple, la tarifa plana: un pagament mensual a un veterinari o grup d’ells que contempli totes les despeses periòdiques més un cost especial molt més reduït per a les urgències. Els clients reparteixen el cost i els veterinaris ofereixen un bon servei i estabilitzen els seus ingressos.
  • Poden unes PIME com les CCVV assumir el risc de donar crèdit directament als seus clients o és un suïcidi empresarial?
  • PM-Com ja he avançat, poden i han de fer-ho amb els clients que han estat degudament categoritzats com a bons clients. La dificultat, ho sé, estreba a saber fer aquesta selecció.
    El que és un tremend error és donar crèdit a un client que no pot pagar-nos els serveis, de forma recurrent. El crèdit és per facilitar els pagaments, no per finançar probables morosos.
  • Si la clínica fos teva: què faries en el cas de rebre una mitjana de 10 visites i trucades diàries demanant assistència gratuïta per no comptar amb recursos? Ej: gos atropellat, possible leishmania, etc (operacions i tractaments costosos).
  • PM-Cada professional, del sector que sigui, ha de tenir molt clar una idea: si solament treballa per guanyar diners, morirà molt pobre; d’allò més important: l’amor dels altres. Dit això, que procuro aplicar en la meva vida diària, es dediquen hores al treball per guanyar diners, a més de per passió i, en el cas dels veterinaris, per compassió cap a altres espècies. Ens hem de fixar un temps i cost màxim mensual que dedicarem a aquest tipus de serveis altruistes, en col·laboració amb altres professionals, associacions i organitzacions públiques, si fos possible. I no depassar aquests paràmetres. Així gaudirem del plaure de ser bones persones, però sabent quan dir no: quan hàgim depassat el nostre pressupost de fer el ben.
    Ser veterinari és una activitat que ofereix al món molt més del que rep. El que en economia cridem externalitats positives. Guarir un gos abandonat atropellat pot ser que mai acabi sent rendible, però no imagino persona més rica que el veterinari al que ho mira un ca agraït.
    Des de la meva humil talaia d’economista, unes últimes paraules al col·lectiu de veterinaris i veterinàries: moltes gràcies.